Per a fer la valoració de l’assignatura utilitzaré el darrer paràgraf de la cançó dels The doors, This is the end.
It hurts to set you free
But youll never follow me
The end of laughter and soft lies
The end of nights we tried to die
This is the end
Fa mal alliberar-te, doncs bé mal mal no fa però si que crec que tant jo com la resta de la classe trobarem a faltar una assignatura amb aquest format. Tant pel que fa a les classes, com als exercicis, com a l’avaluació. A més hem après, i molt a tots nivells, noves paraules, nous conceptes, noves eines, fins i tot una nova manera d’entendre com funciona una part del món en la qual alguns no ens hi veiem involucrats fins ara.
Però mai em podràs seguir, en el sentit de que sempre anem un pas per darrera. Bé, abans de començar l’assignatura potser alguns estàvem cinc passes per darrera i ara només en són dos. Aquesta és la sensació. Però tot i així, sempre per darrera de les noves tendències, dels referents,… Però desperts i disposats a no deixar escapar la corda.
El final del riure i de les petites mentides, riure en el sentit de passar-ho bé. De tenir protagonistes com Joan Planas, Albert Murillo, Cristina Cullell… i de les petites mentides en el sentit de que darrera de qualsevol blog, podcast, twitter usuari, fotolog, myspace,… podem trobar-nos amb coses fetes per algú molt diferent del que creiem o i,maginem…
El final de nits on hem intentat morir, doncs lo típic apurar al màxim alguns diumenges a la nit per a fer els quatre articles i els tres comentaris… És el que té la vida de l’estudiant. Arriscat però funcional.
This is the end
Archivado bajo: General
Laia, m’agrada i trobo original l’opció del This Is The End dels Doors
Celebro que tres mesos després d’haver començat nous formats digitals et sentis com ho expresses. Fins ara 